L’acomiadament i la motxilla

Quan sortim de viatge acostumem a portar a motxilla el més imprescindible: l’aigua, l’entrepà i la roba, allò que ens dóna seguretat i ens permet concentrar-nos en el més important: el recorregut. Si poguéssim anar acumulant més continguts a la motxilla a la mesura que anem caminant per fer servir quan haguéssim de parar, com seria de llarg i profitós el viatge?

La anomenada motxilla austríaca de la que es torna a parlar darrerament ve a ser una cosa semblant. L’empresa va ingressant en nom del treballador un percentatge del salari que s’acumula durant tota la vida laboral en un fons de capitalització que el podrà rescatar en cas d’acomiadament o jubilació. L’empresa, per la seva banda, no haurà d’indemnitzar el treballador en cas d’acomiadament justificat. La idea és senzilla, però la pràctica no ho sembla pas, almenys en aquest país nostre tan avesat a indemnitzar els treballadors encara que això li costi la continuïtat a l’empresa. Ja va ser un drama reduir la indemnització de 45 a 33 dies per any treballat, o 20 en cas de concórrer causes objectives, per acceptar ara una renúncia total a les indemnitzacions.

Però, quina és en definitiva la finalitat de  la indemnització en el nostre sistema jurídic? L’estabilitat del lloc de feina? Rescabalar el treballador pels perjudicis soferts? Algú realment pensa que l’empresa redueix la plantilla per gust? Evidentment no.

Els principals problemes del nostre mercat laboral són la dualitat i la inestabilitat. Cap d’aquests problemes troba la solució en la indemnització, ans el contrari. Davant d’una dificultat econòmica la tria de l’empresa consistirà en fer fora el treballador que impliqui menys cost d’acomiadament, no el menys eficient o el més motivat i, sigui quina sigui la decisió que prengui, l’empresa haurà de suportar un sobrecost que no animarà precisament a la contractació en el futur de més personal quan les coses millorin.

No tinc clar que es pugui adoptar la famosa motxilla al nostres sistema laboral, però podem aprendre dels altres i incorporar solucions ja provades en altres països (Àustria té un índex de contractació temporal de prop del 9 % i un atur del 6 %). El que és realment dramàtic és tenir un atur del 18 %, un 24 % de temporalitat com nosaltres i insistir en mantenir les velles solucions penalitzadores a càrrec dels empleadors. Cal imaginació i valor en els agents socials, a més d’un mínim d’honestedat per admetre que no fem les coses adequadament. Mantenir un acomiadament tan car fins i tot quan la causa de la resolució del contracte és objectiva obliga a mantenir una casta de treballadors fixos privilegiats respecte dels seus companys nouvinguts. La seguretat als treballadors es pot millorar amb els requisits exigits a l’acomiadament, però quan l’empresa no passa per un bon moment és absurd carregar-la amb el cost d’indemnitzr el treballador. La seva estabilitat econòmica caldra buscar-la en les prestacions d’atur, els fons de les quals es pot alimentar amb impostos o contribucions pròpies.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s